Text Web

Violència silenciosa

Comencem a compartir les nostres històries.

Sempre, als tallers, eixia un desig de compartir les nostres vivències, les nostres històries, les nostres pors i els nostres aprenentatges. Un desig de compartir en un espai de seguretat sense judicis ni consells.

“Narrar les nostres històries és la forma de donar-nos poder les unes a les altres, de comunicar-nos la capacitat de poder ser que habita dins de cadascuna de nosaltres i que demana plenitud i abundància. La vida de les altres es converteix en paraula i aliment per a la nostra i, així, en una espiral il·limitada.”

I, a més, naixien unes ganes que algunes experiències traspassaren les parets perquè arribaren a més persones. Per a deixar de ser invisibles, per a reapropiar-nos de les nostres experiències, per a servir d’espill a altres companyes, per a deixar de ser les boges, les exagerades, les histèriques.

I així, hui us compartim un text de Triny BC: violència silenciosa.

Gràcies per les teues paraules, per les teues accions quotidianes, pels teus aprenentatges compartits, per la trobada. Gràcies per tot.

VIOLÈNCIA SILENCIOSA

Violència silenciosa, normalitzada, fals amor romàntic, t’atrapa la necessitat creada per la cultura i la societat de complementar-nos amb l’altre, inoculada des de la nostra infància.

Infància on el càstig físic per no complir les expectatives, ser dinàmica, activa, revoltosa, contestona, es normalitza, per allò de “Qui bé et vol et farà plorar”. T’adoctrinen, has de ser una dona més, complir amb els estereotips de bona mare i esposa, mai se’t permetrà ser tu mateixa, complir els teus somnis, qualsevol intent d’allunyar-te de l’objectiu, es recondueix amb dolor.

I quan consideren que estàs en edat de “meréixer”, cerques inconscientment qui et traga d’aqueixa situació, la cerca té un únic perfil, recorda: “qui bé et vol et farà plorar”.

Violència silenciosa, no et colpeja, “només” et menysprea, et menysté, t’insulta, et jutja, et critica…, calla i camina!!, no plores!!

Res que compartir, cap coresponsabilitat, desaparicions, la primera vegada estant embarassada, absències, abandons, retorns, no tornarà a ocórrer, un etern cicle de fals penediment que dura poc i a vegades res.

Violència silenciosa perquè sent la vergonya i la culpabilitat de qui ha fallat, de qui no ha sabut gestionar la seua relació i la seua vida, de creure que eres una amargada, una infeliç, una opressora, la que no deixa espai, la que no sap conviure.

Violència silenciosa que et deixa sense autoestima, convivint amb l’ansietat i la depressió, totalment vulnerable, sense recursos ni eines per a afrontar el llarg i dur camí que et falta per recórrer.

Violència silenciosa quan apareix la dicotomia entre silenci total amb vides paral·leles, o conflicte total si trenques aqueixa norma, si et creues en el seu camí, si el mires… més. Insults, retrets, amenaces, punyades al mobiliari i finalment o per fi, una espenta que t’encasta contra l’armari, llavors veus a la teua filla a la porta, amb aqueixos grans ulls blaus plens de llàgrimes que criden en silenci: mamaaaa!!, i aqueixa espenta, i aqueixes llàgrimes, i aqueixos ulls blaus. Aqueixa espenta final que et desperta d’un llarg i mal somni, i aqueixos ulls, i aqueixos grans ulls blaus que supliquen, i ressorgeixes d’aqueixa res, i preses la decisió. Ja n’hi ha prou, això es va acabar!!

Això és el que tu creies, però t’espera més.

Violència silenciosa: divorci de mutu acord?, custòdia compartida?, el sofriment de veure com la teua filla és abandonada, menyspreada, menystinguda, insultada.

Violència silenciosa quan la teua filla decideix anar a viure amb tu, violència silenciosa en la denúncia per síndrome d’alienació parental.

Violència silenciosa, violència judicial, que dóna custòdia però nega recursos, que imposa mediadors coparentals, com si fóra possible mediar…

Són les 4 de la matinada, una altra vegada em desperte sobresaltada, xopada en una suor freda i tibant com un garrot. Estic en l’extrem del llit, en el costat esquerre, a punt de caure. De nou s’aguditza la meua oïda, pare atenció a un soroll inexistent de claus en el pany…, una esgarrifança em recorre pam a pam malgrat que fa diversos anys vaig deixar d’esperar que s’obrira la porta a altes hores de la matinada, que vaig aconseguir eixir de l’infern, de la mort en vida, d’aqueix pou de confusió, on no saps que t’estan infringint violència, encara que l’assegues, perquè dol tant, tant… fins a tallar-te la respiració.

Violència silenciosa que vull difondre i cridar, per mi, per la meua filla i per totes als qui van arrabassar la vida i ja no ens ho poden comptar.” Triny BC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to top